"The illusionist", de Neil Burger

M'agrada Edward Norton. En aquesta pel·lícula està bé. Tot i això l'he trobada un pel lenta i fluixeta, esperava més espectacularitat en els trucs de màgia. El príncep imperial, molt poc interessant, i en teoria és el més dolent de tots. El cap de la policia, correcte sense exagerar.

La història està bé, un il·lusionista fill de fusters arriba a posar en entredit la continuïtat de la monarquia de l'imperi austríac del segle XIX, i fa abortar un intent de cop d'estat del príncep imperial sobre el seu pare, ja gran, tot i que no ho fa per patriotisme, sino per aconseguir la dona amb qui el príncep té intenció de casar-se, una duquessa amb qui va viure una història d'amor prohibit quan tots dos eren molt joves.

També es mostra el debat existent a l'època entre l'empirisme i la il·lustració, encarnats per la monarquia, i el romanticisme, que representa l'il·lusionista.

Tot i això, a la pel·lícula li falta una mica de vida, i hi ha estones que avança massa lentament. La banda sonora (que jo considero molt important) no destaca gens, hi ha massa silencis. Cal destacar el vestuari.

La meva nota, un sis i mig.